L’adquisició de la nacionalitat sol regir-se, als diferents ordenaments jurídics del món, pel principi de l’ius sanguinis (quan s’adquireix la nacionalitat dels ascendents) i per l’ius soli (quan s’adquireix la nacionalitat de l’Estat on s’ha nascut). Així, alguns Estats atorguen la seva nacionalitat a tothom que neix al seu territori, com el cas dels Estats Units, i altres Estats, com Espanya, com a norma general, reconeixen com a nacionals seus els nascuts de pare o mare espanyol.

L’article 15 de la Declaració Universal de Drets Humans, Conveni de més alt rang de protecció dels drets humans i les llibertats fonamental, ratificat per Espanya el 1977, estableix que tota persona té dret a una Nacionalitat. Tot i això, els Estats són sobirans per regular les formes d’adquisició i pèrdua de la nacionalitat. Per aquest motiu pot passar que un nen o nena neixi sense nacionalitat si neix en un Estat que no atorga la nacionalitat pel simple naixement (ius soli) i l’Estat dels seus pares tampoc l’atorgui de forma automàtica per sang (ius sanguinis).

L’article 1.1 de la Convenció sobre l’Estatut dels Apàtrides de 1954 )”Convenció de 1954”)estableix la definició internacional d’apàtrida com qualsevol persona que “no sigui considerada nacional seva per ca Estat, conforme a la seva legislació”.

Ara bé, la Convenció sobre els Drets dels Infants, ratificada per Espanya el 1990, estableix que no es pot deixar cap nen en estat d’apatridia durant un període de temps llarg, es a dir que tot nen i nena ha d’adquirir una nacionalitat al néixer o tan aviat com sigui possible després del seu naixement. En aquest sentit, l’article 1 de la Convenció per reduir els casos d’apatridia de 1961 (“Convenció de 1961”), concedeix al nen que d’altre manera seria apàtrida, el dret a adquirir la nacionalitat de l’Estat on ha nascut.

A Espanya, la nacionalitat no s’adquireix pel simple fet de néixer en territori espanyol, però l’article 17 del Codi Civil conté normes de prevenció de l’apatridia, al atorgar la nacionalitat espanyola d’origen als nascuts a Espanya de pares estrangers si cap dels dos té nacionalitat o si la legislació de cap d’ells atribueix al fill una nacionalitat i als nascuts a Espanya dels quals no se’n pugui determinar la filiació. Aquesta disposició té un abast similar al de l’article 1 de la Convenció de 1961.

Per tant per determinar si un nen nascut a Espanya, de pares estrangers queda apàtrida cal determinar si el nen ha adquirit, de manera automàtica, la nacionalitat de l’Estat dels seus pares pel principi de ius sanguinis. Tots els nens, espanyols i estrangers, nascuts a Espanya han d’inscriure’s al Registre Civil corresponent al lloc de residència que és, en la majoria de casos, el municipi on estan empadronats els pares. Els pares dels nens apàtrides poden instar la incoació d’un expedient de nacionalitat amb valor de simple presumpció pel seu fill, que finalitzarà amb l’atorgament de la nacionalitat espanyola al menor.

Tenen dret a a la nacionalitat espanyola els nascuts a Espanya quan els seus pares siguin de:

  • Argentina
  • Bolívia
  • Brasil
  • Cap Verd
  • Colòmbia
  • Costa Rica
  • Cuba
  • Guinea Bissau
  • Panamà
  • Paraguai
  • Portugal
  • Sao Tomé i Príncipe
  • Uruguai

En el cas de Marroc l’adquiriran els fills de mare marroquina i pare de qualsevol de les nacionalitats indicades a dalt. Per altres països com Palestina s’ha de mirar cas a cas. A Murlà & Contreras Advocats t’ajudarem a preparar la documentació necessària per sol·licitar al Registre Civil la incoació de l’expedient de nacionalitat espanyola d’origen amb valor de simple presumpció del teu fill o filla. Contacta amb nosaltres per obtenir un pressupost personalitzat.